Dv. juny 5th, 2020

CGT

ALT CAMP CONCA DE BARBERÀ SINDICAT D'ACTIVITATS DIVERSES

L’acció sindical ha d’estar en mans dels propis afectats i afectades

7 min read

RevistaCatalunya

Aquest mes de maig parlem amb Óscar Murciano, secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Terrassenc d’adopció, l’Óscar treballa a DXC Technology com a informàtic i és membre de la secció sindical de CGT i de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Poques persones coneixen millor l’estat sindical de la Confederació i del món sindical català actualment. Com el mes passat, realitzem l’entrevista de forma telemàtica.

Bon dia Òscar. Ets secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya. Ens pots dir breument què és l’acció sindical?

Segurament moltes persones o sindicats tindran la seva pròpia definició. Per mi seria l’organització i execució de fets concrets que aixequin el poder obrer enfront del nostre enemic. En el cas d’una central anarcosindicalista aquesta acció és indestriable del concepte d’acció directa, és a dir, ha d’estar en mans de les pròpies afectades i sense intermediaris.

En un context de canvis legislatius cada vegada més restrictiu (reformes laborals, de les pensions, lleis mordasses, etc.), de fragmentació dels centres de treball, de precarietat creixent, d’individualització de les persones… quin marge té l’acció sindical?

El marge és el mateix de sempre: el que decidim els i les treballadores. És a dir, els límits legals que pretenen ofegar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests. Nosaltres farem servir la llei quan ens convingui, però la classe treballadora seguirà fent sabotatges, aturant la producció com considerem, fent crides al boicot o exercint la pressió i la coacció per contrarestar la coacció quotidiana de què disposen legalment empreses i governs. I el dia que ho deixem de fer, que s’anomeni d’una altra forma, no serà sindicalisme sinó poc més que gestió domesticada de recursos humans.

Dels problemes que indiqueu, per mi el més preocupant és el que genera fragmentació entre la mateixa classe treballadora, bé per les seves condicions de treball, artificials divisions per subcontractació o per les noves economies de plataforma. Davant d’això crec que hauríem de trobar i repensar noves formes d’evitar-ho, tal com fa un segle es va fer per superar les fragmentacions en l’organització sindical per ofici.

Gestió domesticada de recursos humans. De vegades us hem sentit parlar també de sindicalisme de lluita oposat al sindicalisme de concertació. A què et refereixes amb això?

No descobrim res de nou si, a banda de funcionaments ideològics propis, el ‘fet sindical’ ha tingut històricament dues posicions maximalistes: Una és la d’aquells que col·laboren amb el poder (empresarial o governamental) a canvi dels beneficis que suposa estar amb els que guanyen i les petites concessions atorgades per mostrar una certa utilitat. L’altra és la dels que sabem que res és guanyat fora dels límits del corral sense oposició i força real, lleials a la nostra classe i les aspiracions que tenim a curt, mig i llarg termini.

En aquest sentit a les empreses (terreny quotidià on s’enfronten ambdós models) veiem com pugnen uns i altres. Els uns amb tots els favors possibles de Direcció mentre els altres aixequem barreres a la cobdícia, amb pressió real i honesta.

El que podem observar arran dels diferents retrocessos legals, és que el model de la concertació i la rendició social ha entrat en crisi. La seva percepció d’utilitat i mal menor va quedar profundament tocada, doncs ja no produeix ni molles. Les patronals no necessiten cedir en res per assolir els seus objectius a curt termini. Per altra banda, especialment el darrer any, veiem com la via de la pressió decidida és la que està assolint resultats i avenços reals: més de 10 vagues guanyades completament el 2019 per seccions de la CGT de Catalunya. I percebo que cada cop més part de la classe treballadora ho està veient també, només cal revisar els rècords d’afiliació any rere any que estem tenint.

“els límits legals que pretenen ofergar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests”

Sí, però fins i tot les lluites sindicals llargues i contundents acostumen a tancar-se amb pactes entre els/les treballadores i l’empresari. En quins contexts arribar a aquests pactes és un avenç i no una mostra d’aquest sindicalisme de concertació que critiqueu?

El sindicalisme es debat entre la temptació de millorar les condicions de la classe treballadora i la seva aspiració revolucionària, és a dir agafar la taula de la realitat actual i tombar-la per aspirar a una de nova. Mentre no estem en el segon escenari, seguirem pactant.

Ara bé, els nostres pactes són els que s’assoleixen en escenaris com el de directius de Cacaolat enxampats pels nostres piquets en intentar passar productes en cotxes particulars, els de negociacions com la de la vaga indefinida d’Iberboard amb el nostre comitè de vaga prenent el sol mentre l’empresa suava a una habitació per accedir a les reivindicacions, el de l’alcaldessa de Girona valorant tenir una ciutat plena de merda durant la vaga de neteges la setmana de ‘temps de flors’ o Ada Colau cedint després de vint-i-set dies de vaga a Metro pel cost polític que li estava suposant el conflicte.

En definitiva, mentre els nostres pactes neixin de posicions d’avantatge per la via de la força no tindran res a veure amb aquells als que arriben altres en situació de feblesa i als despatxos.

Canviant de temàtica, com veus l’apropament al sindicat de la gent jove amb contractes precaris? I de les treballadores migrants?

És obvi que hem de millorar però també cal tenir en compte que el percentatge de noves afiliacions per sota dels trenta-cinc anys que estem tenint és superior al que suposa respecte a la població assalariada catalana. Cal tenir en compte una idea: és molt difícil prendre el pèl amb promeses de futur a tota una generació que ha crescut encadenant crisis des de la seva infantesa. Ja saben que ningú regala res i és probablement un dels factors pels quals estem veient cada cop més gent jove al sindicat i a les accions on participem.

Respecte a la migració, un altre punt a tenir en compte és que s’ha produït una estabilització de les diferents arribades de companys i companyes. En l’àmbit de les empreses no percebem que hi hagi un biaix per l’origen respecte si una persona pren la decisió d’organitzar-se o no, sinó que aquesta diferenciació es produeix de facto pel tipus de feina que es realitza. Molt sovint les més dures i precàries recauen amb aquesta discriminació a la qual se sumen altres com la feminització.

Ja abans de l’actual crisi, la proliferació d’empreses de multiserveis i de l’anomenada economia de plataforma planteja un repte al sindicalisme entès com a forma d’organització de la classe treballadora. Teniu pensat com afrontar-ho?

El capital es fa més fort no només per la via d’una major explotació, sinó especialment per l’atomització i aïllament de les relacions de treball. El que vull dir és que el problema no és ni serà mai la precarietat o ultra explotació laboral, que et paguin una merda, que el teu contracte no doni cap mena de seguretat, doncs al final sempre ens organitzem i hi fem front.

El problema és quan el model d’aquest nou capitalisme busca que no puguem respondre col·lectivament, com qui no vol la cosa. I és obvi que fragmentacions portades a l’extrem d’un algoritme que et dóna feina o no, no es poden resoldre amb fórmules d’organització sindical fordista.

Cal interioritzar que els nostres mètodes sindicals no van ser escrits amb un llamp en una pedra pels déus i, per tant, si no serveixen en nous escenaris, hem de fer servir altres. Personalment estic convençut que la canalització ha de trobar nous camins que complementin la clàssica via de la secció sindical d’empresa i centre de treball i trobar-nos més en els terrenys purs de l’acció i la unió.

Perquè creus que moltes treballadores precàries prefereixen organitzar-se en sindicats més aviat d’ofici (Kellys, manters, Riders, etc.) que no pas transversals de classe?

Per què no estem donant respostes adequades. Ni més ni menys. No podem dir a aquests col·lectius ‘Ei, la resposta és que penseu que la vostra situació és equiparable a la de la SEAT’. No crec que la realitat no tingui altra cosa a fer que adaptar-se als estatuts de la CGT.

Els i les companyes es reconeixen en ells mateixos per patir un mateix context, un mateix patiment, unes mateixes ganes de què es posi fre a aquesta injustícia. El sentiment “d’ofici” que els uneix no és més que una crida als sindicats de classe. Mentre no donem una resposta adequada, la lluita obrera en aquests entorns se seguirà donant, però autònomament, el que no em sembla tan malament si l’alternativa ha de ser el derrotisme i competitivitat.

I finalment, no podem deixar de preguntar-te per quins creus que seran els reptes immediats, en l’àmbit sindical, per quan sortim de l’estat d’alarma?

Que ningú dubti que ens ve a sobre una crisi amb característiques pròpies però semblant a la del 2008, amb percentatges d’atur per sobre del 20% durant molts mesos o anys. Em fan por dues coses: que s’incrementi la por a perdre el lloc de feina, autèntica profecia autocomplerta que permet una major agressivitat de la fastigosa casta empresarial que suportem en no trobar resistències dures.

L’altra inquietud és l’ús de la pandèmia com a ‘shock’ per implementar les regles del nou món neoliberal, crec que els anuncis de ‘nous pactes de la Moncloa’ van en aquest sentit i en el d’oferir un nou mite per noves generacions que no van viure la manipulació de la transició.

Esperança? El sindicalisme servil està en una profunda crisi de legitimitat. Tenim una oportunitat per créixer i respondre contundentment en nom de la nostra classe. Dediquem prou energies i ja veurem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *