Dv. juny 5th, 2020

CGT

ALT CAMP CONCA DE BARBERÀ SINDICAT D'ACTIVITATS DIVERSES

Créixer bé és integrar bé

4 min read
cgtcatalunya.cat
Óscar Murciano. Secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya
@UnNouMon

Fa unes setmanes es va fer públic el creixement en afiliació que estan experimentant els sindicats de la CGT de Catalunya, i podem dir que mai havia estat tan elevat. Amb gairebé 3.000 altes en un any es dupliquen les que teníem només dos anys enrere. Si es manté la tendència de 2018 i 2019, en algun moment dels propers dos anys el sindicat superarà les 20.000 persones afiliades. Una extensió que pot significar un canvi en la capacitat de la CGT per a mobilitzacions cada cop més rellevants.

Això és inevitable si seguim mantenint una referencialitat en les lluites (10 vagues guanyades completament per seccions de la CGT l’any passat), defensa activa dels drets socials i als centres de treball. No podem estar guanyant prestigi entre la classe treballadora, mostrant amb fets la utilitat del conflicte per guanyar, i alhora sorprendre’ns que cada cop més persones vegin en la CGT el model sindical que dóna respostes a la seva situació de precarietat i patiment. Simplement, és normal que estigui passant això.

No és preocupant, doncs, aquest canvi en el número d’incorporacions, ni hem de mirar com una situació preocupant que cada cop més persones vulguin organitzar-se amb nosaltres. El repte, per tant, no està en desconfiar dels fulls d’afiliació pendents de registrar, sinó trencar-nos el cap per redoblar la seva integració el més aviat possible en els valors i funcionament anarcosindicalista i la pròpia vida del sindicat. L’èxit o fracàs en aquesta integració té una única responsabilitat: la de tots nosaltres, la dels que ja hi som.

No m’agrada portar automàticament contextos socials del 36 al 2020 però, de tant en tant, va bé per comprovar que moltes reflexions i situacions actuals ja es donaven llavors, i se seguiran donant.

“La nostra resposta (…) ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible”

Rellegint el ‘Manual del militante de la CNT-FAI’, editat per l’oficina de propaganda el 1937, no deixa de sobtar-me com en la qüestió del proselitisme no s’estaven per romanços, descrivint mètodes d’actuació com trobades ‘casuals’ amb la persona a convèncer a bars, o converses sense ‘que éste no se dé cuenta de que pretendéis catequizarle’. L’objectiu era incorporar obrers de forma activa i integrar-los dins el funcionament de la CNT. Aquest paràgraf també és molt descriptiu:

Muchos idealistas, por no conocer bien la misión que les compete, como tales y militantes, sufren no pocas decepciones. Un vegetariano que machaca exclusivamente su tema ante personas enamoradas exclusivamente de la alimentación carnívora, fracasará estrepitosamente. Al anarquista puede ocurrirle otro tanto, si sus oyentes no están preparados para recibir los efluvios del ideal.”

La CNT al 36 no afiliava anarquistes, afiliava obrers en una organització anarcosindicalista. La CGT i la CNT al 2020 fan el mateix. I és des d’aquesta organització que es pot construir objectius i funcionaments comuns, davant la vida i front els nostres enemics de classe.

El repte que tenien els companys i companyes aleshores era, també, equivalent al nostre. Indiscutiblement el nivell de consciència obrera i d’influència del sindicat a barris i viles era infinitament més omnipresent que el nostre actualment, però el risc també hi era. Ningú neix anarcosindicalista sinó que és un procés d’aprenentatge i assimilació de les idees i mètodes anarquistes combinades amb la practicitat del conflicte quotidià capital-explotades. Aquest camí es recorre més ràpid com més a prop sigui el punt de partida previ de cadascú. Però més lluny o més a prop, tothom el pot fer. És feina nostra, de tots i totes, redoblar esforços i repensar estratègies territorials i sindicals per a que aquest procés sigui el més àgil possible.

Essent evident que la formació és clau, ho és també focalitzar la participació, creació i potenciament a nivell territorial d’espais de militància directa i socialització del sindicat. Sempre he observat que s’adquireix més consciència amb una setmana de lluita i conflicte assembleari que amb un any de teoria matxacona. Cal passar per la decisiva cadena d’errors i encerts personals i col·lectius per poder afavorir una militància autònoma i no infantilitzada ‘pels que saben molt’. Això no té recorregut i només aporta cotitzants dependents i militants cremats.  

El 2018 es van incorporar al sindicat 2.150 persones, l’any passat 2.918 més. La nostra resposta com a organització davant la inevitabilitat de forts creixements ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible, la socialització del sindicat i la imprescindible formació mitjançant diversos canals.

Seguirà plovent amb intensitat i el riu s’obrirà camí igualment, de nosaltres depèn el com. Pense-m’hi però, especialment, actuem amb iniciatives concretes sense esperar massa perquè el temps no s’atura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *