Dv. juny 5th, 2020

CGT

ALT CAMP CONCA DE BARBERÀ SINDICAT D'ACTIVITATS DIVERSES

Militàncies sense nord (2a part)

4 min read

El front ucraïnès permetia respondre la ingerència imperialista russa sobre el territori ucraïnès, així com compartir trinxera amb les perilloses faccions feixistes pro-europees que es van alçar, amb sospitosa facilitat, durant el Maidan.

Carles Pérez. Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell
RevistaCatalunya

Assistir a la realitat històrica sense una línia d’acció pròpia tensa a l’anarquisme, que ha de decidir-se entre opcions alienes. Ja ho vam veure, salvant moltes distàncies, en la situació en que es van trobar les anarquistes ucraïneses davant la guerra al Donbass. La realitat d’un moviment infantil en els seus plantejaments, desorganitzat i dispers, va impedir formalitzar una resposta seriosa al conflicte:

– La crueltat de la guerra feia de la no intervenció l’actitud de la immoralitat. Estaven els anarquistes d’acord amb el bany de sang? O els era aliè? En tot cas, la passivitat els allunyava del poble que pretenien representar. Ni tan sols era perdonable perdre el temps en jocs quan la sang es perdia en un altre conflicte imperialista.

– El front ucraïnès permetia respondre la ingerència imperialista russa sobre el territori ucraïnès, així com compartir trinxera amb les perilloses faccions feixistes pro-europees que es van alçar, amb sospitosa facilitat, durant el Maidan.

– El front rus permetia plantar cara l’alçament del nazisme a Kiev, alhora que servir els interessos geopolítics de la Federació Russa, actor conegut per ser repressor de les llibertats civils.

Podem extreure una lliçó d’aquest exemple: És vital acudir a les lluites històriques amb un projecte propi. La militància en una organització anarquista hauria de ser un acte amb contingut propi, relegant els vots útils i els “millors que res” a la marginalitat. Serà que hem donat per caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?

Si és així, si hem acceptat relegar-nos a sindicats dedicats únicament a la batalla laboral, assemblees de postmodernes trastocades, horts urbans i concerts de “puretes” alcoholitzats, més ens valdria emprendre la diàspora definitiva per migrar allà on més escalfi el sol. Semblaria que el pensament llibertari ha perdut tota capacitat d’impulsar un canvi revolucionari, però si l’experiència kurda ha de servir d’alguna cosa en la història que sigui per demostrar que un projecte basat en línies llibertàries, si és disciplinat i conta amb objectius clars, té, encara en aquests temps infausts del segle XXI, molta batalla per presentar.

hem donat per caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?

Les kurdes van aconseguir presentar un programa coherent amb el seu context històric. Van saber donar veu als anhels del poble, aglutinant-lo en el seu discurs. Així han pogut construir una realitat revolucionaria digna de defensar-se. El crim serà destruir-la, no defensar-la; la legitimitat del seu moviment és total, els seus fruits són positius. Han creat vida en un món que agonitza.

No oblidem que una de les inspiracions del far ideològic kurd, Abdullah Öcalan, per crear el seu Confederalisme Democràtic no es altre que Murray Bookchin amb el seu Municipalisme Llibertari, una recuperació i actualització dels postulats del vell Kropotkin. El somni segueix viu tot i que noves generacions l’imaginin diferent.

Mentrestant aquí seguirem amb militàncies diluïdes, involucrant-nos a la babalà en projectes aliens ja que el quietisme davant la ignomínia és la més rastrera maldat; quan no ens tanquem en la tasca sindical esperant que “La Conquesta del Pa” es converteixi en èxit de vendes per intervenció divina.

Finalment a casa, assistia a les imatges de la protesta, amenitzades amb el discurs criminalitzador dels mitjans oficials en bloc, sense poder evitar pensar que amb tota probabilitat entre les caputxes s’amaguen anarquistes, jugant-se la seva llibertat i integritat física a la barricada. No aquelles anarquistes italianes que anuncien per televisió amb trompeteria apocalíptica, sinó de les que viuen vides corrents amb la ment desperta i el cor compungit. En algun moment podrem valorar l’impacte en la nostra realitat que podrà provocar aquesta revolta, mentrestant la gran esperança parlamentaria morada pugna per ser reconeguda pels partits d’ordre com a actor polític legítim i la cúpula del meu sindicat mostra dificultats per mostrar empatia amb una generació agitada, encara amb represàlies de presó i amputacions per enmig.

Són temps dolents per a l’esperança a la comarca anarquista.

Les nostres millors militants aposten per projectes estatistes, d’àmbit espanyol o català, quan no són directament purgades en les lluites internes, mentre encara hem de congraciar-nos perquè el sindicat ha sigut capaç d’adherir-se, poc a poc i empès per la repressió policial, a una vaga aliena. Doncs aquell divendres moltes vàrem secundar la convocatòria de vaga d’una altra organització, que s’emportarà la simpatia del poble que pretenem emancipar. I encara hagués sigut pitjor si ens haguéssim quedat a casa. No hi ha opció correcta.

Venen temps durs on el capital es retorcerà violentament en la seva agonia. O cabem la nostra pròpia trinxera, la de la llibertat i la justícia, o la realitat ens passarà per sobre a totes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *